25-N

Com cada any, altre cop tornem a passar pel 25 de novembre i un altre any en que les coses no han canviat, seguim sentint sobre dones mortes en mans d'homes, cert, casos esgarrifants, però la violència de gènere no comença ni acaba aquí, ni mol menys, la violència de gènere és la discriminació q se li té a una persona per no se el q s'espera d'ella, per no seguir l’estereotip que li marca la societat.
En un sistema patriarcal com en el que estem vivint, les que més sofrim aquesta violència som les dones, no s'han de deixar de banda els nois q trenquen els seus esquemes patriarcals, però jo com a dona, sols puc contar les meues experiències i suposadament les de moltes dones que estan vivint el mateix q jo.
Soc una noia jove, tinc 17 anys plens de vida, felicitat, alegries, plors, amics, família, lluita i d'experiències analitzades amb les ulleres violeta.
Un dia la mare, quan tenia uns 14 anys em va regalar un llibre que es deia 'el diario violeta de Carlota' i era d'una àvia que li ensenyava a la seva neta a veure les injustícies sublimes que estem sofrint les dones dia a dia.
Igual q l'àvia li va ensenyar a la Carlota el llibre m'ho va ensenyar a mi, o mes ben dit, la mare m'ho va ensenyar a mi a través del llibre.
Cada pas que fa la dona és un motiu per poder agredir-la (no tan sols físicament sinó psíquicament) tan és així que la dona te por de sortir d'aquest sistema patriarcal que tan la maltracta i discrimina.
Cada pas que fem se’ns retrau, però diguem prou! canviem els rols que ens han establert, que cada persona sigui ella mateixa sense influències de res...
L’únic que ens fa por és que tot segueixi igual, res més!

sé, que el pròxim 25 de novembre continuaré llevant-me exposada a discriminacions, que engegaré la tv i encara hi haurà dones mortes en mans de les seues parelles.
perquè això no és canvia d'un dia per un altre, però tinc plena esperança en que en un futur es creurà que aquesta societat estava boija per no valorar a tt ésser humà per igual.

PROU VIOLÈNCIA DE GENERE

La desvalorización del mundo humano crece en razón directa de la valorización del mundo de las cosas.
Karl Marx

El millor camí no és el més fàcil

A voltes la vida no atén a raons em costa massa entendre el món,
Hi ha cops que és diu q t’has de deixar emportar pel que t’envolta, que visquis el moment, com si res existís, com s’hi no hi hagués demà...
Però, que en traiem d’això?
Aquest no és el camí per anar enlloc, aquest és el camí per a fer que l’endemà la teva vida pugui donar un gir de 360º i aixecar-te en un món que no era en el que vivies, el món del caos, el món on res té una resposta vers els teus actes, no hi ha justificació, l’has cagat.

NI ESTATUTS NI CONSTITUCIÓ, AUTODETERMINACIÓ

Més de 200 persones participen a la segona Marxa de Torxes de les Terres de l’Ebre, reivindicant el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, celebrada el passat 10 de setembre.

La Marxa de Torxes va sortir del Castell de la Suda acompanyada per grups de grallers (de Roquetes i Jesús) i dolçainers (els Gaiters de l’Aguilot, de Tortosa), i encapçalada per una estelada gegant. L’ambient va ser des del principi fins al final festiu i reivindicatiu alhora, amb la participació de gent de totes les edats vinguda d’arreu del territori per reivindicar la llibertat dels Països Catalans.

A la Plaça dels Dolors va actuar el grup de jotes Saragatona, que va començar amb un cant de batre, i va seguir amb diverses jotes i fandangos. Seguidament va haver-hi la intervenció d’un jove amazic, que va explicar la història del seu país i va reivindicar la llibertat dels pobles oprimits. Pere Pérez, sindicalista i treballador d’Antaix va ser l’encarregat de llegir el manifest. L’acte va acabar amb els Segadors i la Muixeranga. La vetllada reivindicativa va continuar amb el grup valencià Naia.

Des de la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l’Ebre valorem molt positivament la Marxa i el creixement d’actes que s’han organitzat al territori, així com el ressò que han tingut. Les entitats que en formem part continuarem treballant dia a dia en defensa de la llengua, el territori i els drets nacionals i socials dels Països Catalans, i esprem, d’any en any, consolidar aquesta convocatòria.

És hora que la societat civil prengui la paraula i, que com a Arenys, decidim el futur dels Països Catalans, per tant, animem tothom a participar i implicar-se en les convocatòries independentistes que hi ha arreu del país. Les traves legals dels estats espanyol i francès no són una raó per a aturar la lluita per l’autodeterminació, sinó un argument per a legitimar-la encara més.

"No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,baixa al carrer i participa.

No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu"

Sí, avui he decidit fer un 'copiar-pegar' de: http://comissio11setembre.blogspot.com/

no sé que em passa, q vull escriure jo el que realment em passa pl cap, però hi ha alguna cosa que m'ho bloqueja.

bé, al menys, queda exposada al meu bloc la marxa de torxes commemorant l'11 de septembre, tot i q m'haguessa agradat exposar-ho amb les meues paraules.

Eliminar-lo per fer-te gran!

Ja no aguanto més, hauré d’agafar l’arma i dispar, disparar contra ell, disparar contra mi, he de desfermen, vull que el passotisme morí, vull q no formi part de mi.

Necessito començar de zero, necessito saber el que en faig i no, deixar fer sense saber-ne, necessito notar com passa el temps i amb ell vaig creixent i no, deixar passar el temps sense caminar.

Necessito organitzar-me una vida feta un cabdell de fil que és va desar a les golfes i ara està ple de pols.

El cami de la utopia mental

Tenir la ment vagant a costelles del pensament harmònic i surrealista d’una realitat transformada.

És el que em passa molts cops, transformo la realitat subconscientment i sense adonar-me’n ja estic imaginant-me un món utòpic, un món on les coses son perfectes, on quan hi ha un defecte hi ha una solució perfecta, un món del qual m’és difícil sortir ja que del que tinc en realitat ho faig més gran, encara que sigui feliç em penjo d’una realitat transformada per un excés de felicitat que el multiplica per X i repercuteix en la meva realitat donant menys valor a les coses que tinc. Sí ja ho diuen: mai ens conformem amb el que tenim.

No em sento malament per voler buscar el més a les coses, per no conformar-me amb el que tinc, perquè crec amb la meva utopia, perquè crec q les coses es poden millorar, perquè crec q una vida millor és possible si lluites per ella...

Però si que em sento malament pel fet de que a causa d’aquest pensament no apreciï el que estic vivint, que ho compare amb la ‘perfecció’ i que vegi que les coses no em van tant be com m’agradaria.

Però q cony! Una cosa no trau l’altra, fins i tot diria q les persones avancem gràcies a n’aquest pensaments excedits de la realitat, perquè anem seguint aquest camí cap a n’aquell pensament que ens satisfà, però una cosa hem de tenir en compte, s’ha de valorar tot el camí que fem per a arribar a n’aquesta utopia q tenim en ment. En cas contrari podríem caure en un gran caos humà, una societat depressiva que no valora el que té perquè no es com voldria però alhora no fa res per aconseguir el que vol, com una mena de determinisme, però que pot ser catastròfic si ve acompanyat per un cert autoodi i retracció perquè les coses no van com en els nostres pensaments subconscients utòpics.

Un fet que em roda pel cap, com he dit anteriorment mai ens conformem amb el que tenim, sempre tenim un punt en la ment on tot és meravellós i nosaltres lluitem per a arribar a n’aquest punt, però un cop hi haguem arribat que!? Aconseguirem la màxima felicitat? crec que, inconformistes com som mai arribarem a cap punt límit, on tot serà meravellós. Un cop arribat ens establirem un altre límit i un altre i un altre...

No té fi el camí de la felicitat, de la perfecció... però si que podem fer que aquest camí sigui més intents i que estigui tan xafat que es marqui en tu, o al contrari. Tu tries, sempre és pot anar cap a la utopia però mai hi arribaràs, vull dir, que si que hi arribaràs però en el moment que hi arribis ja tindràs una altra meta fixada i així successivament construint de tal manera el teu dia a dia fins que la mort arribi, llavors es pot dir que hauràs arribat a la felicitat màxima.

Per acabar sols dir una cosa, serà simple i breu, mes ben dit, pot sonar molt superficial, però aprofundiu-ne en el seu significat i valoreu-ho: bon viatge.

No sé que sent

Avui, per qualsevol motiu, tinc ganes de fer una reflexió sentimental. Mai se ma donat gaire bé mostrar el q sento per les persones, he intentat ser molt, inclus massa racional, de la qual cosa no men arrepentixo i crec q seguiré sent-ho, però el que no seguiré fent es amagant la meva part irracional, els meus sentiments, les meves penes, les meves alegries, l'amor, la tendresa...

Potser des de petita he estat educada amb la racionalitat de les coses però inclus això també se'n han passat més d'un de moments irracionals per casa, i he arribat a la conclusió que el que cal es un contrast dels dos, es a dir, primerament descobreix el qe sents irracionalment i després utilitza la teva racionalitat per saber com actuar (potser a la teva actuació influirà la moral, l'ètica...) crec que el mes important es actuar sobre la teva irracionalitat però amb racionalitat, així cercant la felicitat o simplement la satisfacció de que as fet el que volies.
Després d'haver nombrat repetidament aquest contrast de paraules, m'endinso en el veritable motiu de l'actualització.

No sé el que es l'amor!
una vegada a la vida havia arribat a sentir certa senssació vers a una persona, una persona la qual ens veiem de tant en tant... però la nostra relació era considerada com 'amics', o no, simplement no era considerada, si passava algo passava si no, doncs no (o realment és el q volia pensar sabent que fins molt de temps no el tornaria a veure).
No era conscient del temps q passava... potser per raons racionals no el intentava tindre present en la meva ment, ni fer-me'n il·lusions, per això per aquest motiu no el tenia considerat, o potser és el q volia pensar i realment si que el tenia considerat.
L'ultim cop d'aquesta ultima història, no sé, vaig considerar-ho com a diferent, tenia certa sensació, però jo que soc massa il·lusa, vaig pensar en positivament, quan realment no s'havia que seria l'ultim cop, vaig pensar que com altres vegades passaria el mateix, i no vaig pensar amb la velocitat del temps, ni amb els trens que no esperen...
Sí almenys li hagués dirigit algun cop alguna paraula subtil, dient el que sentia realment, deixant de banda els pros i el contres de la situació, sí, potser ara estaria com ara, però al menys ell sabria el que jo vull que sapigue, res en concret simplement els meus sentiments i la meva manera de pensar, i ara mateix no estaria escrivint aquest text tan... 'cutre?'
Sí escric això, no es per mostrar el meu 'amor' vers a n'esta persona, si no per mostrar 'el fet de no fer res' com pot influir-te a tu mateix, el fet d'anar deixant passar les coses, sense ni mes ni menys... al final t'acaba afectant.
I per deixar passar les coses segurament he perdut moltes coses de les que tenia (que no estic dient q no les hagués pogut perdre actuant, cada acció te una conseqüència, però segurament actuant tindria les idees mes clares)


(Aquesta cançó hem porta records i casualment veig reflectit el text anterior)

FORA L'EXÈRCIT ESPANYOL

Durant aquests dies a l’Expoebre hi ha un estand poc relacionat amb la temàtica de la fira. Ens sorprèn veure com l’exèrcit espanyol passa a formar part d’una fira on totes les mostres i representacions estan vinculades a les Terres de l’Ebre.

Des de Maulets rebutgem la presència d’aquesta institució a les nostres terres i creiem necessari recordar que aquest exèrcit ha sigut i continua sent el protagonista d’una política imperialista amb exemples tan vergonyosos com la guerra a l’Irak o l’Afganistan.

Com a organització juvenil dels Països Catalans l’exèrcit representa l’ocupació política i militar espanyola a les nostres comarques, com molt bé diu l’article 8 de la Constitució Espanyola: ‘’ Las Fuerzas Armadas [...] tienen como misión garantizar la sobirania e independencia de Espanya,
defender la integridad territorial y de ordenamiento constitucional’’. És a dir, l’ocupació per la força d’una nació que fa temps que reclama la seva sobirania.

Un exèrcit que suposa més de 16.000 milions d’euros anuals, és a dir uns 50 milions d’euros diaris, mentre veiem sectors com l’educació, la sanitat o el transport públic es van privatitzant cada cop més i sense que cap polític es preocupe gaire, per no dir gens. Només cal dir que les Inversions Militars representen el 16,71% del total de les Inversions de l’Estat Central, incloses
totes les inversions de les Comunitats Autònomes.

Només cal fer memòria per veure que aquest exèrcit és el mateix que ja treballava en el seu moment per a Franco i després per al seu successor, el monarca Borbó. I ja va quedar clar que, tal dia com el 23 F, el paper de l’exèrcit no ha canviat gens.

Vivim en una era basada en l'estratègia militar, la globalització del militarisme: la liquidació de les llibertats a nivell intern i la guerra global sense pietat a l'exterior. Així, necessitem emprendre accions cap a la desmilitarització i l'abolició dels exèrcits, cap a una cultura de pau que conduisce a un canvi radical per a recuperar el control de les nostres vides .

Creiem que aquesta institució tan retrògrada i autoritària exerceix una violència antidemocràtica, de defensa dels estats i dels interessos de les classes dominants que no té cabuda en la societat democràtica que volem construir, on la violència no aixafigue la raó.

La seva presència, que representa l’imperialisme espanyolista i la cultura de laguerra, es presenta a l'Expoebre per rentar-se la cara davant els i les ciutadanes. Un insult per a totes les persones dels Països Catalans que lluitem per la llibertat.


Per tot això, avui dissabte 2 de maig un grup d’una 15 de jóvens hem decidit anar al davant de l’estand del “Ejercito de Tierra” per mostra el rebuig a la seua presència. Al davant s’ha posat una pancarta amb el lema “Fora l’exèrcit espanyol” i una estelada, mentrestant altres jóvens repartien unes octavetes explicatives.

Des del primer moment, els integrants de l’exèrcit espanyol han proferit insults als activistes com “maricones”, “sois todos una basura”, “niñatos de mierda” etc tot això amb la llengua de l’imperi, demostrant el seu tarannà autoritari, intolerant i homòfob. A part també s'han dedicat a fer fotos en primer pla d'alguns dels participants de l'acció, dient-los que aixì ja els
tenien fitxats.

Als pocs minuts han fet acte de presència una vintena d’agents dels mossos d’esquadra, policia local, seguretat privada i diversos agents de paisà, que han identificat a tots els jóvens i els han amenaçat que si no marxaven a fora del recinte firal els requisarien tot el material i hi haurien
conseqüències.

Finalment, el grup de jóvens hem decidit marxar al cap d’una hora, quan ja haviem repartit gairebé totes les ocatavetes. Volem denunciar l’actitud de l’ajuntament, primer aprovar i permetre que l’exèrcit instal·len un estand a l’Expoebre, i després per impedir, mitjançant
les amenaces, als activistes antimilitaristes mostrar la seua opinió a dins la fira.

Esperem que per a propers anys, l’ajuntament reflexione una mica més sobre la necessitat o no de permetre a l’exèrcit participar de l’Expoebre.


FORA L’EXÈRCIT ESPANYOL!!!!
EL COMBAT MAULET CONTINUA!!!

You're wrong about virtues of Christianity
And you're wrong if you agree with Sean Hannity
If you think that pride is about nationality, you're wrong

You're wrong when you imprison people turning tricks
And you're wrong about trickle down economics
If you think that punk rock doesn't mix with politics, you're wrong

You're wrong for hating queers and eating steers
If you kill for the thrill of the hunt
You're wrong 'bout wearing fur and not hating Ann Coulter
Cause she's a cunted cunt

You're wrong if you celebrate Columbus Day
And You're wrong if you think there will be a Judgement Day
If you're a charter member of the NRA, you're wrong

You're wrong if you support capital punishment
And you're wrong if you don't question your government
If you think her reproductive rights are inconsequent, you're wrong

You're wrong fighting Jihad, your blind faith in God
Your religions are all flawed,
You're wrong about drug use, when its not abuse
I hope you never reproduce

You're getting high on the downlow
A victim of Cointelpro
You're wrong and will probably never know

Els i les estudiants no sóm mercaderia

No volem una llei q tendeix a mercantilitzar l'educació del nostre país, q prioritze unes condicions q agreugent la desigualtat entre els centres i entre l'alumnat i q suposen un atac a l'esnenyament public que es l'unic q pot garantir la igualtat d'oportunitats i el dret a una educació pública, laica i de qualitat per a tothom sigue qin segue el seu nivell social, econòmin i cultural.

NO A LA L€C!

La droga legal q consumeix la teva vida per complet.

Primers anys de la teua vida eren aquells, en els quals sempre buscaves un ‘perquè’ a totes les coses, des de la cosa mes simple fins a la que ningú et sabia com explicar-t’ho i t’ho simplificaven en mentides, les quals et creies.. xò q anaves desemmascarant al llarg del temps.

Inconformista q n’eres quan t’obligaven a fer algo, mostraves el teu desacord, revolucionant-te amb plors i crits.

Passen els anys, i aprens a manifestar-te amb la raó i la paraula. Res et feia callar, tot i q de vegades et deixaves subornar per un simple caramel.

Anys més tard, veus tota la mentida q t’estan imposant, com t’estan controlant, la farsa de món on vius, cada cop saps mes com expressar-te, com enraonar les coses, cada cop vas descobrint nou món, ara si q ja no et deixes subornar ni per un caramel ni per un milió d’euros, el deixar-te subornar va en contra dels teus pensaments, tens els teus ideals, vols canviar el món, tens tot un futur per endavant i tens molta força per fer-te sentir, tot i això observes q la gent gran no vol sentir-te, que ells formen part de la gran farsa de mon q tu ara ho as descobert, no son res mes q marionetes. No pensen, no es mouen per si soles, reprodueixen el só q senten x la tele i no veuen, no, no veuen! No veuen com els manipulen. Observes q una droga va passant entre ells, q quan més en tenen més en volen, q es el q necessiten per a viure, faran qualsevol cosa per aconseguir-ho, i quan en tindran especularan, per a tenir-ne més i més!

Analitzes la doga del capitalisme el ingredient de la qual són els diners, ets conscient de les injustícies q aporta a l’espècie humana però quan menos t’ho esperes ja estàs ficat/da a n’aquest món, al principi et fas creure q tens lo just per a sobreviure, i encara continues el teu crit de lluita, tot i q un poc mes apagat.

Passen els anys, t’has convertit en un drogaaddicte del capitalisme, sols t’importen els diners, ara tu tens tot el que vols i més d’objectes materials (els quals et satisfan mol), tens la manera pràctica d’aconseguir mes droga.

Et veus dèbil, els anys han anat passant, reflexiones, te’n recordes d’aquell primer amor en la teva època de revolució, et comença a caure una llàgrima, al principi quedes sobtat, no recordaves el q era plorar, no recordaves el q era estimar...

Ara, ara que la teva vida s’esfuma, te’n adones com t’has deixat manipular per una droga legal, ara entens el per que es una droga legalitzada, ja que els vertaders drogaaddictes són els q dominen el món, per aconseguir-ne estan matant fins i tot vides!

Impotent, ara maleeixes haver-te deixa’t dominar x n’aquella ‘substància’ la qual t’ha consumit mitja vida. Tant sols et queda aquell record q guardes en lo mes profund sentiment q has sabut retrobar, els primers anys de la teva vida.

Amb la ferida en la mirada d’aquell mil nou-cents trenta-nou.

Tinc una maleta on les coses un cop hi entren no surten.

Un nit una amiga em va fer reflexionar, comparant la seva maleta de viatge cap a Menorca amb el nostre cap.

La maleta, un simple caixa on vas posant les coses, normalment necessàries tot i q tots l’hem omplert de objectes innecessaris q no saps perquè coi te’ls endús.

El cap, una simple caixa on vas posant tots el records, totes les coses viscudes. El cap el solem omplir de pensaments bons tot i q de pensaments innecessaris tots en posem, pors, enganys..

La diferencia: la maleta la pots fer i desfer en canvi l’equipatge q tens dins del cap un cop hi vas posant objectes es van acumulant i si busques bé, al fons de la maleta trobaràs mil i una històries q les creies perdudes.

Un cop comencis a fer-te l’equipatge per recorre el camí pensa-hi q en quan hi posis algo ja no ho podràs treure. Intenta agafar sols el necessari, si no l’equipatge et pesarà massa i et serà mes complicat viatjar.

Potser el fet de q hagi decidir crear-me este blogg, és pel simple fet de exposar les coses q entren i surten i es queden a la meva maleta.

O qui sap i només me l'he creat per crear-me'l perquè en tenia ganes i perquè estem a una societat on tan si val si no hem treiem profit de les coses, la qüestó es tindre-les.

intentaré q aquest blogg no segui fruit de la segona opció!