Tenir la ment vagant a costelles del pensament harmònic i surrealista d’una realitat transformada.
És el que em passa molts cops, transformo la realitat subconscientment i sense adonar-me’n ja estic imaginant-me un món utòpic, un món on les coses son perfectes, on quan hi ha un defecte hi ha una solució perfecta, un món del qual m’és difícil sortir ja que del que tinc en realitat ho faig més gran, encara que sigui feliç em penjo d’una realitat transformada per un excés de felicitat que el multiplica per X i repercuteix en la meva realitat donant menys valor a les coses que tinc. Sí ja ho diuen: mai ens conformem amb el que tenim.
No em sento malament per voler buscar el més a les coses, per no conformar-me amb el que tinc, perquè crec amb la meva utopia, perquè crec q les coses es poden millorar, perquè crec q una vida millor és possible si lluites per ella...
Però si que em sento malament pel fet de que a causa d’aquest pensament no apreciï el que estic vivint, que ho compare amb la ‘perfecció’ i que vegi que les coses no em van tant be com m’agradaria.
Però q cony! Una cosa no trau l’altra, fins i tot diria q les persones avancem gràcies a n’aquest pensaments excedits de la realitat, perquè anem seguint aquest camí cap a n’aquell pensament que ens satisfà, però una cosa hem de tenir en compte, s’ha de valorar tot el camí que fem per a arribar a n’aquesta utopia q tenim en ment. En cas contrari podríem caure en un gran caos humà, una societat depressiva que no valora el que té perquè no es com voldria però alhora no fa res per aconseguir el que vol, com una mena de determinisme, però que pot ser catastròfic si ve acompanyat per un cert autoodi i retracció perquè les coses no van com en els nostres pensaments subconscients utòpics.
Un fet que em roda pel cap, com he dit anteriorment mai ens conformem amb el que tenim, sempre tenim un punt en la ment on tot és meravellós i nosaltres lluitem per a arribar a n’aquest punt, però un cop hi haguem arribat que!? Aconseguirem la màxima felicitat? crec que, inconformistes com som mai arribarem a cap punt límit, on tot serà meravellós. Un cop arribat ens establirem un altre límit i un altre i un altre...
No té fi el camí de la felicitat, de la perfecció... però si que podem fer que aquest camí sigui més intents i que estigui tan xafat que es marqui en tu, o al contrari. Tu tries, sempre és pot anar cap a la utopia però mai hi arribaràs, vull dir, que si que hi arribaràs però en el moment que hi arribis ja tindràs una altra meta fixada i així successivament construint de tal manera el teu dia a dia fins que la mort arribi, llavors es pot dir que hauràs arribat a la felicitat màxima.
Per acabar sols dir una cosa, serà simple i breu, mes ben dit, pot sonar molt superficial, però aprofundiu-ne en el seu significat i valoreu-ho: bon viatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario