Carbó per qui no s'ha portat bé.

Els Reis Mags una vegada més, han repartit carbó a qui no s’ha portat bé del nostre territori. En aquest cas han volgut denunciar a dos empreses com són la LEAR i FADESA per la seva vinculació i contribució a la crisi econòmica que estem patint. També a la central nuclear d’Ascó, a l’Ajuntament d’Amposta i a l´Ajuntament de Tortosa, pel seu mal comportament durant aquests últims temps.

• Els Reis han fet una visita a FADESA amb un carretó ple de carbó, pel fet de promoure un model urbanístic especulatiu de creixement il·limitat, que ens ha portat a la crisi en la que ens trobem immerses. Així doncs, hem pogut constatar que aquest model no és l’adequat, ja que amb les seves macrourbanitzacions, provoca grans impactes sobre el nostre territori ja siguin ambientals, energètics, econòmics i socials.

• També se’ls a pogut veure a la LEAR, empresa que ha acomiadat 520 treballadores al·legant que té pèrdues. Volem destacar que l’empresa al tercer trimestre del 2009 enregistrava uns beneficis de 24,6 milions de dòlars, per tant, es tracta més d’una deslocalització de la planta a Hongria per augmentar els beneficis que no pas una empresa en crisi. És a dir, pretenen socialitzar pèrdues mentre que han estat privatitzant els beneficis durant tots aquest últims anys.

• A les centrals nuclears d’Ascó també han deixat una pancarta i un carretó amb carbó per mostrar el seu rebuig i denunciar les múltiples incidències que ha tingut aquestes centrals i la de Vandellòs al llarg de la seva vida útil. Cal destacar que es vol allargar la llicència per mantenir en funcionament aquestes centrals, quan la seva vida útil acaba enguany i ja fa anys que les incidències i accidents d’aquesta nuclear ens fan témer per la nostra seguretat. A més a més, no es pot aprofitar la situació de crisi per justificar el manteniment d’una indústria obsoleta, insegura, innecessària i contaminant. És important dir que el CSN (Consejo de Seguridad Nuclear), va denunciar a ANAV(Associació Nuclear Ascó Vandellòs) per primar els beneficis econòmics abans que la seguretat.

A l´Ajuntament de Tortosa han deixat un sac de carbó per privatitzar la gestió de l'aigua permetent que AGBAR continue la seua política d´expansió, control i mercantilització de l´aigua. La gestió mercantil de l´aigua dóna ales a nous transvasaments.

En darrer lloc, també se'ls ha vist a l´Ajuntament d´Amposta, on hi han portat carbó per denunciar a jóvens del poble en acusacions falses i sense proves i portar-los a judici per prohibir als jóvens crítics d´Amposta organitzar actes a espais públics i censurar-los i en definitiva per reprimir qualsevol intent d´expressió crítica amb l'Ajuntament .

El combat maulet no s'atura!

25-N

Com cada any, altre cop tornem a passar pel 25 de novembre i un altre any en que les coses no han canviat, seguim sentint sobre dones mortes en mans d'homes, cert, casos esgarrifants, però la violència de gènere no comença ni acaba aquí, ni mol menys, la violència de gènere és la discriminació q se li té a una persona per no se el q s'espera d'ella, per no seguir l’estereotip que li marca la societat.
En un sistema patriarcal com en el que estem vivint, les que més sofrim aquesta violència som les dones, no s'han de deixar de banda els nois q trenquen els seus esquemes patriarcals, però jo com a dona, sols puc contar les meues experiències i suposadament les de moltes dones que estan vivint el mateix q jo.
Soc una noia jove, tinc 17 anys plens de vida, felicitat, alegries, plors, amics, família, lluita i d'experiències analitzades amb les ulleres violeta.
Un dia la mare, quan tenia uns 14 anys em va regalar un llibre que es deia 'el diario violeta de Carlota' i era d'una àvia que li ensenyava a la seva neta a veure les injustícies sublimes que estem sofrint les dones dia a dia.
Igual q l'àvia li va ensenyar a la Carlota el llibre m'ho va ensenyar a mi, o mes ben dit, la mare m'ho va ensenyar a mi a través del llibre.
Cada pas que fa la dona és un motiu per poder agredir-la (no tan sols físicament sinó psíquicament) tan és així que la dona te por de sortir d'aquest sistema patriarcal que tan la maltracta i discrimina.
Cada pas que fem se’ns retrau, però diguem prou! canviem els rols que ens han establert, que cada persona sigui ella mateixa sense influències de res...
L’únic que ens fa por és que tot segueixi igual, res més!

sé, que el pròxim 25 de novembre continuaré llevant-me exposada a discriminacions, que engegaré la tv i encara hi haurà dones mortes en mans de les seues parelles.
perquè això no és canvia d'un dia per un altre, però tinc plena esperança en que en un futur es creurà que aquesta societat estava boija per no valorar a tt ésser humà per igual.

PROU VIOLÈNCIA DE GENERE

La desvalorización del mundo humano crece en razón directa de la valorización del mundo de las cosas.
Karl Marx

El millor camí no és el més fàcil

A voltes la vida no atén a raons em costa massa entendre el món,
Hi ha cops que és diu q t’has de deixar emportar pel que t’envolta, que visquis el moment, com si res existís, com s’hi no hi hagués demà...
Però, que en traiem d’això?
Aquest no és el camí per anar enlloc, aquest és el camí per a fer que l’endemà la teva vida pugui donar un gir de 360º i aixecar-te en un món que no era en el que vivies, el món del caos, el món on res té una resposta vers els teus actes, no hi ha justificació, l’has cagat.

NI ESTATUTS NI CONSTITUCIÓ, AUTODETERMINACIÓ

Més de 200 persones participen a la segona Marxa de Torxes de les Terres de l’Ebre, reivindicant el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, celebrada el passat 10 de setembre.

La Marxa de Torxes va sortir del Castell de la Suda acompanyada per grups de grallers (de Roquetes i Jesús) i dolçainers (els Gaiters de l’Aguilot, de Tortosa), i encapçalada per una estelada gegant. L’ambient va ser des del principi fins al final festiu i reivindicatiu alhora, amb la participació de gent de totes les edats vinguda d’arreu del territori per reivindicar la llibertat dels Països Catalans.

A la Plaça dels Dolors va actuar el grup de jotes Saragatona, que va començar amb un cant de batre, i va seguir amb diverses jotes i fandangos. Seguidament va haver-hi la intervenció d’un jove amazic, que va explicar la història del seu país i va reivindicar la llibertat dels pobles oprimits. Pere Pérez, sindicalista i treballador d’Antaix va ser l’encarregat de llegir el manifest. L’acte va acabar amb els Segadors i la Muixeranga. La vetllada reivindicativa va continuar amb el grup valencià Naia.

Des de la Comissió 11 de Setembre de les Terres de l’Ebre valorem molt positivament la Marxa i el creixement d’actes que s’han organitzat al territori, així com el ressò que han tingut. Les entitats que en formem part continuarem treballant dia a dia en defensa de la llengua, el territori i els drets nacionals i socials dels Països Catalans, i esprem, d’any en any, consolidar aquesta convocatòria.

És hora que la societat civil prengui la paraula i, que com a Arenys, decidim el futur dels Països Catalans, per tant, animem tothom a participar i implicar-se en les convocatòries independentistes que hi ha arreu del país. Les traves legals dels estats espanyol i francès no són una raó per a aturar la lluita per l’autodeterminació, sinó un argument per a legitimar-la encara més.

"No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,baixa al carrer i participa.

No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu"

Sí, avui he decidit fer un 'copiar-pegar' de: http://comissio11setembre.blogspot.com/

no sé que em passa, q vull escriure jo el que realment em passa pl cap, però hi ha alguna cosa que m'ho bloqueja.

bé, al menys, queda exposada al meu bloc la marxa de torxes commemorant l'11 de septembre, tot i q m'haguessa agradat exposar-ho amb les meues paraules.

Eliminar-lo per fer-te gran!

Ja no aguanto més, hauré d’agafar l’arma i dispar, disparar contra ell, disparar contra mi, he de desfermen, vull que el passotisme morí, vull q no formi part de mi.

Necessito començar de zero, necessito saber el que en faig i no, deixar fer sense saber-ne, necessito notar com passa el temps i amb ell vaig creixent i no, deixar passar el temps sense caminar.

Necessito organitzar-me una vida feta un cabdell de fil que és va desar a les golfes i ara està ple de pols.

El cami de la utopia mental

Tenir la ment vagant a costelles del pensament harmònic i surrealista d’una realitat transformada.

És el que em passa molts cops, transformo la realitat subconscientment i sense adonar-me’n ja estic imaginant-me un món utòpic, un món on les coses son perfectes, on quan hi ha un defecte hi ha una solució perfecta, un món del qual m’és difícil sortir ja que del que tinc en realitat ho faig més gran, encara que sigui feliç em penjo d’una realitat transformada per un excés de felicitat que el multiplica per X i repercuteix en la meva realitat donant menys valor a les coses que tinc. Sí ja ho diuen: mai ens conformem amb el que tenim.

No em sento malament per voler buscar el més a les coses, per no conformar-me amb el que tinc, perquè crec amb la meva utopia, perquè crec q les coses es poden millorar, perquè crec q una vida millor és possible si lluites per ella...

Però si que em sento malament pel fet de que a causa d’aquest pensament no apreciï el que estic vivint, que ho compare amb la ‘perfecció’ i que vegi que les coses no em van tant be com m’agradaria.

Però q cony! Una cosa no trau l’altra, fins i tot diria q les persones avancem gràcies a n’aquest pensaments excedits de la realitat, perquè anem seguint aquest camí cap a n’aquell pensament que ens satisfà, però una cosa hem de tenir en compte, s’ha de valorar tot el camí que fem per a arribar a n’aquesta utopia q tenim en ment. En cas contrari podríem caure en un gran caos humà, una societat depressiva que no valora el que té perquè no es com voldria però alhora no fa res per aconseguir el que vol, com una mena de determinisme, però que pot ser catastròfic si ve acompanyat per un cert autoodi i retracció perquè les coses no van com en els nostres pensaments subconscients utòpics.

Un fet que em roda pel cap, com he dit anteriorment mai ens conformem amb el que tenim, sempre tenim un punt en la ment on tot és meravellós i nosaltres lluitem per a arribar a n’aquest punt, però un cop hi haguem arribat que!? Aconseguirem la màxima felicitat? crec que, inconformistes com som mai arribarem a cap punt límit, on tot serà meravellós. Un cop arribat ens establirem un altre límit i un altre i un altre...

No té fi el camí de la felicitat, de la perfecció... però si que podem fer que aquest camí sigui més intents i que estigui tan xafat que es marqui en tu, o al contrari. Tu tries, sempre és pot anar cap a la utopia però mai hi arribaràs, vull dir, que si que hi arribaràs però en el moment que hi arribis ja tindràs una altra meta fixada i així successivament construint de tal manera el teu dia a dia fins que la mort arribi, llavors es pot dir que hauràs arribat a la felicitat màxima.

Per acabar sols dir una cosa, serà simple i breu, mes ben dit, pot sonar molt superficial, però aprofundiu-ne en el seu significat i valoreu-ho: bon viatge.